Museu de les Carrosses Fúnebres

D’entrada, la idea de passar el teu temps lliure en un museu dedicat a la mort no sona del tot temptadora, ho reconeixem. Espera’t, a veure si et convencem. El Museu de les Carrosses Fúnebres es troba a l’edifici de les oficines dels Serveis Funeraris de Barcelona, al costat del tanatori de Sancho de Ávila. La situació no és la millor, i ells són els primers a dir-ho. L’accés és encara pitjor: s’ha d’entrar a la recepció, on res indica l’existència de l’espai expositori, preguntar i, llavors sí, una noia t’acompanyarà al soterrani, que és on hi ha l’exposició.

A primer cop d’ull, el panorama impacta. I quedem-nos aquí, perquè es veu que els responsables estan una mica farts de trobar a la xarxa referències del seu museu de no massa bon gust. Per això, quan la noia que ens ha obert l’espai ens ha vist agafant notes ens ha comunicat la prohibició de publicar informació del museu sense consentiment. D’entrada la situació ens ha sorprès, però el senyor Josep Díaz, a qui ens han dirigit al saber que erem protoperiodistes i a qui aprofitem per agraïr la seva atenció,  ens ha explicat molt amablement el perquè de la voluntat d’exercir un cert control sobre el que es diu d’ells. A canvi, hi hem guanyat una excel·lent visita guiada que és una llàstima que no s‘ofereixi regularment. I és que amb algú al costat que te l’explica, el museu perd aquest aire tan tètric que al principi ens tenia bastant angoixats, i guanya molt en interès.

L’exposició té les carències museològiques que es poden esperar d’un espai inaugurat el 1970. Això, però, no desmereix la col·lecció, que consta de 13 carrosses fúnebres provinents de Barcelona i Sabadell. L’any 1956, quan es va decidir motoritzar el servei, Cristóbal Torres, el llavors responsable de la institució, va decidir conservar el que avui és un tresor molt poc conegut per la majoria de barcelonins.
Les carrosses estan totes profusament decorades amb elements com el rellotge de sorra alat, el mussol o la representació de la mort. Tot plegat recorda una d’aquelles vanitas que tan agradaven a l’època del barroc. Estan ubicades sobre llambordes originals de la ciutat, que per aquella mateixa època s’estaven substituint per l’asfalt. Destaquen les tres més luxoses: la Gòtica, dita així per la forma de les seves columnes, la Grand Dumond, inspirada en les utilitzades per l’aristocràcia francesa i potser la més espectacular de totes, i la Imperial, que va fer el seu últim servei el 1986, quan va ser cedida a Madrid per a l’enterrament de l’alcalde Tierno Galván.

No és l’únic polític de rellevància que va ser portat al cementiri per una d’aquestes carrosses: fa cosa d’un any, a través d’una conferència del periodista Màrius Carol en que va mostrar unes fotografies de l’enterrament de Prat de la Riba, es va descobrir que la carrossa en que van viatjar les seves restes va ser l’anomenada “estufa”, menys espectacular que les altres. Impressionen també les carrosses blanques, dedicades a les dones solteres, als joves i als nens. Però potser el més curiós és veure la que es feia servir pels funerals de la gent sense recursos: ningú diria que en aquell vehicle hi feien l’últim viatge els cossos dels més pobres. Només un detall la delata: els quatre àngels en posició mendicant que hi ha a cada cantonada. Precisament, part d’aquests pobres, els residents a la Casa de la Caritat, eren els encarregats d’escortar els cotxes, vestits a la manera del segle XVIII. Ells també hi són, representats en maniquins que no contribueixen massa a relaxar l’atmosfera. Tampoc ho fan els cavalls, encarregats als mestres fallers de València i de gran realisme. Són, però, elements indispensables per a contextualitzar el que era un enterrament entre la segona meitat del XIX i el 1956. La col·lecció es complementa amb sis cotxes del seguici, dels quals destaca el de les viudes, tot tapat, i tres cotxes motoritzats, entre ells un Hispano-Suiza.

El Museu de les Pompes Fúnebres és tota una experiència i entenem que pugui causar certes reticències, però des d’aquí recomanem que us hi atreviu. Al cap i a la fi, la mort és un aspecte cabdal de la vida, i saber com es vivia fins fa poc més de cinquanta anys resulta molt interessant.