I per què fer-ho? El Laberint d’Horta és un dels jardins més antics que es conserven a Barcelona, al districte d’Horta-Guinardó. Es troba a l’antiga finca de la família Desvalls, molt a prop de la Serra de Collserola, i es composa d’un jardí neoclàssic del segle XVIII, i un jardí romàntic del segle XIX. L’Albert i jo, com a bons amants de l’art romàntic que som, no podiem deixar escapar l’oportunitat de compartir aquesta obra artística amb vosaltres, i compartir també el que per nosaltres significa.

El romanticisme, que s’originà a Alemanya al segle XVIII, posicionava el sentiment per sobre de la raó. Era una protesta en contra de les jerarquíes que s’havien establert a l’època i, sobre tot, donava molta importància als impulsos, a les sensacions, etc, que eren plasmats pels artistes als seus quadres. Però, per sobre de tot, l’art romàntic implicava la unió de l’home amb la natura, quelcom que donava una sensació de llibertat absoluta.

Quan un s’endinsa en les entranyes del parc, experimenta quelcom semblant al que els artistes romàntics plasmaven en els seus quadres. T’endinses en la naturalesa, la civilització i el segle XXI motoritzats queden enrere per donar pas a l’harmonia del cos amb la natura, i a gaudir d’un agradable passeig, ja sigui sol o en companyía de la teva parella. Realment tot s’oblida, només quedes tu i la natura. Les formes, el so de l’aigua, les estàtues neoclàssiques… tot conforma un compendi que captiva la teva atenció, et fa concentrar al màxim i provoca precisament una unió total del teu cos i la teva ment amb la natura.

Cal mencionar també que el parc poseeix una gran riquesa artística. Per tot arreu es poden trobar estàtues i templets neoclàssics, que donen al parc una visió idil·lica i onírica. És un món a part dins la gran ciutat, i el passeig que et proporciona és digne de conte de fades.

El museu en sí és també una única sala plena de vitrines, però l’exposició està bastant cuidada i és bastant valuosa. Podem diferenciar-ne dues parts: la més històrica, amb flascons que daten del segle IV oaC fins al segle XIX, i una mostra de l’època de les grans marques, amb perfums d’inicis del segle XX fins a l’actualitat. Personalment, potser em quedaria amb la primera part, tot i que la col·lecció de perfums amb firma no deixa de ser curiosa i, qui estigui molt interessat en aquest món, passarà una bona estona reconeixent perfums que té o li agradaria tenir.

Com dèiem, la mostra comença amb flascons de ceràmica del segle IV aC, d’origen grec, i d’altres de la mateixa època de vidre, d’origen púnic i romà. Aquí la col·lecció fa un salt en el temps, i segueix amb recipients andalusís dels segles XI al XV, entre els quals veiem també un mirall sefardita. Destaquen les almorratxes catalanes, recipients barrocs dels segle XVIII de vidre, que des de l’Edat Mitjana s’havien usat per contenir aigua de roses i encara avui són part d’algunes cerimònies de caire folclòric arreu dels Països Catalans. Entre elles, la que va dissenyar la perfumeria Règia per regalar als seus clients amb motiu del seu 75è aniversari. També cal mencionar els estoigs de tocador, ja del segle XIX, unes caixetes amb dos flascons, i els essenciers, que fan pensar amb cetrilleres per perfums. I, a les vitrines del davant, una extensa col·lecció de flascons de porcelana amb forma de figuretes, també del XIX. Tot això, sense oblidar les peces més exòtiques, pertanyents a les cultures pre-colombines, Xina, Tailàndia, Japó, Turquia o l’ïndia.

I d’aquí passem a la segona part. És veritat que la història del perfum tal com la coneixem avui té molt d’interès. La llàstima és que la mostra que ens ofereix el Museu del Perfum estigui, en aquest punt, tan desordenada, ja que s’hi barregen flascons de totes les èpoques del segle XX. Hi trobem marques molt conegudes, algunes de molt prestigioses, altres de menys: Kenzo, Gucci, Max Factor, Rochas, Carolina Herrera, J.P. Gaultier, Calvin Klein, Cartier, Oscar de la Renta… i, naturalment, Chanel. I els perfums de les celebritats: Elizabeth Taylor, Brigitte Bardot, Mistinguett o Dalí, també present en el disseny de Rock $ Roll. Una de les peces més curioses és l’ampolleta de Monaco, que la mateixa Grace va donar al museu.

En aquest punt, la visita ja s’ha acabat. Abans de sortir, fes una ullada a l’àlbum on hi han les còpies de les fotografies i dedicatòries que els grans noms del perfum han deixat a Barcelona. I si trobes que un museu dedicat a les olors no té sentit que no exploti l’olfacte, entretent-he una estona al mostrador de Guerlain, on podràs olorar perfums des del 1889 al 1983. I si no, sempre pots fer unes compres a Règia, que en aquest cas vindria a ser la clàssica botiga del museu per on sempre has de passar abans de sortir…

Ens pensàvem que trobaríem quelcom molt diferent de la sabata que coneixem actualment, però la sorpresa per a nosaltres va ser que, el calçat del segle XVIII no dista massa del que veiem actualment als aparadors de les sabateries. Deu ser cert doncs, que les modes són cícliques i amb els anys es recuperen tendències que mai podries pensar que haguessin existit: sabates de punta, talons de mides i formes diferents, decoracions aràbigues, etc.

Com a curiositat destacada del museu, cal mencionar l’apartat que tenen destinat a les donacions de famosos.  Podem trobar les botes del primer català que va escalar l’Everest, les sandàlies de la Judit Mascó, les botes del jugador del l’Espanyol Raúl Tamudo o inclúsles botes que van guanyar la segona Champions als peus de Ronaldinho. També destaquen les sabates de dos polítics importantíssims, com les de l’ ex president de la Generalitat Jordi Pujol o les de l’actual president, José Montilla.

En el Museu del Calçat també es conserva el motlle utilitzat per fer les sabates de l’estàtua de Cristòfol Colom, que corona el port Vell de Barcelona, assenyalant mar endins. Anys més tard, aquell motlle va ser utilitzat per fabricar la sabata més grossa que existeix al món, que fins a dia d’avui, figura com a tal al llibre Guiness dels Rècords.

A primer cop d’ull, el panorama impacta. I quedem-nos aquí, perquè es veu que els responsables estan una mica farts de trobar a la xarxa referències del seu museu de no massa bon gust. Per això, quan la noia que ens ha obert l’espai ens ha vist agafant notes ens ha comunicat la prohibició de publicar informació del museu sense consentiment. D’entrada la situació ens ha sorprès, però el senyor Josep Díaz, a qui ens han dirigit al saber que erem protoperiodistes i a qui aprofitem per agraïr la seva atenció,  ens ha explicat molt amablement el perquè de la voluntat d’exercir un cert control sobre el que es diu d’ells. A canvi, hi hem guanyat una excel·lent visita guiada que és una llàstima que no s‘ofereixi regularment. I és que amb algú al costat que te l’explica, el museu perd aquest aire tan tètric que al principi ens tenia bastant angoixats, i guanya molt en interès.

L’exposició té les carències museològiques que es poden esperar d’un espai inaugurat el 1970. Això, però, no desmereix la col·lecció, que consta de 13 carrosses fúnebres provinents de Barcelona i Sabadell. L’any 1956, quan es va decidir motoritzar el servei, Cristóbal Torres, el llavors responsable de la institució, va decidir conservar el que avui és un tresor molt poc conegut per la majoria de barcelonins.
Les carrosses estan totes profusament decorades amb elements com el rellotge de sorra alat, el mussol o la representació de la mort. Tot plegat recorda una d’aquelles vanitas que tan agradaven a l’època del barroc. Estan ubicades sobre llambordes originals de la ciutat, que per aquella mateixa època s’estaven substituint per l’asfalt. Destaquen les tres més luxoses: la Gòtica, dita així per la forma de les seves columnes, la Grand Dumond, inspirada en les utilitzades per l’aristocràcia francesa i potser la més espectacular de totes, i la Imperial, que va fer el seu últim servei el 1986, quan va ser cedida a Madrid per a l’enterrament de l’alcalde Tierno Galván.

No és l’únic polític de rellevància que va ser portat al cementiri per una d’aquestes carrosses: fa cosa d’un any, a través d’una conferència del periodista Màrius Carol en que va mostrar unes fotografies de l’enterrament de Prat de la Riba, es va descobrir que la carrossa en que van viatjar les seves restes va ser l’anomenada “estufa”, menys espectacular que les altres. Impressionen també les carrosses blanques, dedicades a les dones solteres, als joves i als nens. Però potser el més curiós és veure la que es feia servir pels funerals de la gent sense recursos: ningú diria que en aquell vehicle hi feien l’últim viatge els cossos dels més pobres. Només un detall la delata: els quatre àngels en posició mendicant que hi ha a cada cantonada. Precisament, part d’aquests pobres, els residents a la Casa de la Caritat, eren els encarregats d’escortar els cotxes, vestits a la manera del segle XVIII. Ells també hi són, representats en maniquins que no contribueixen massa a relaxar l’atmosfera. Tampoc ho fan els cavalls, encarregats als mestres fallers de València i de gran realisme. Són, però, elements indispensables per a contextualitzar el que era un enterrament entre la segona meitat del XIX i el 1956. La col·lecció es complementa amb sis cotxes del seguici, dels quals destaca el de les viudes, tot tapat, i tres cotxes motoritzats, entre ells un Hispano-Suiza.

El Museu de les Pompes Fúnebres és tota una experiència i entenem que pugui causar certes reticències, però des d’aquí recomanem que us hi atreviu. Al cap i a la fi, la mort és un aspecte cabdal de la vida, i saber com es vivia fins fa poc més de cinquanta anys resulta molt interessant.